DE JOHN BERGER

Nature resists change. If something changes, nature waits to see whether the change can continue, and, if it can’t, it crushes it with all its weight!

John Berger PIG EARTH 1979

La naturaleza se resiste a los cambios.

Si algo cambia, espera y observa si ese cambio puede durar, y si no puede,

lo aplasta con todo su peso.

versión de Pilar Vázquez

La natura es resisteix al canvi.

Si alguna cosa canvia, la natura espera a veure si el canvi pot durar, i si no pot

l'esclafa amb tot el pes.


versió de Jaume Creus

dissabte, 22 de setembre de 2012

LA REALIDAD Y EL CINEASTA-ZAPATERO


"HACER CINE ES ESCRIBIR SOBRE UN PAPEL QUE ARDE"
Pier Paolo Pasolini 
"Discurso sobre el plano-secuencia o el cine como semiología de la realidad"  
Mostra Internazionale del Nuovo Cinema de Pésaro, 1969.

Impresiona la fuerza poética de esta frase. Y parte de su fuerza reside en la metáfora abierta que propone ( ya advertía la madre de Beatriz en la película El cartero y Pablo Neruda de Michael Radforf, 1994, que las metáforas eran muy peligrosas...:-).
La voluntad de hacer una película arranca en un momento primordial donde "algo" nos conmueve, nos enamora, y sentimos la necesidad de iniciar el calvario para explicarlo con imágenes y sonidos.
Porque queremos ser espectadores de esa película, que aun no hemos visto, que nadie ha hecho.
Y eso que nos conmueve, para mí, debe de ser algo intenso que se halla escondido en la realidad, esa realidad siempre compleja y siempre escurridiza. Y vivo como un momento de gozo, ese momento donde un texto, una música, una película (y por supuesto un cuadro), me conectan de una manera indecible con esa realidad que, en ese instante de contemplación, se convierte en la realidad.
Sintiéndome realidad me hago mejor, y me da fuerzas para seguir...creo que esa es la función, el oficio, el deber del arte (nada diferente del del médico, del político, del zapatero...).
Digo zapatero no sólo por mi fascinación por lo artesano sino como guiño a aquella propuesta revoltosa de Dziga Vértov que prefería ser un "cineasta-zapatero ruso" que no un "artista de la cinematografía rusa".
Nuestro primer oficio es estar atento a esa realidad que nos ha de confiar aquel "algo" por donde colarnos. Pero ese continuo devenir de las cosas, ese imparable suceder, convierte al oficio de filmar en "un escribir sobre un papel que arde", una quimera, un oficio arriesgado donde la honestidad es básica para no mojar el papel y traicionar esa realidad que arde. Y aquí aparece esa decisión ontológica: ¿se llega mejor a la realidad a través del documental o de la ficción?. Necesito tiempo para ordenar ideas y ser útil: no hay una respuesta fácil. Quizás porque, para nuestra desesperación, como dice Pasolini "la realidad no habla con nadie más que consigo misma".

diumenge, 16 de setembre de 2012

AH! LA MÚSICA....

És un lloc comú relacionar el canvi generacional dels 60 amb la importància que la música va suposar. El rock i la cançó protesta varen donar un hibrid estrany però molt eficaç. Springsteen va dir: "Elvis va alliberar els nostres cosos, però Dylan va alliberar la nostra ment". Aquells "pòtols místics" (Dharma bums que deia Jack Kerouac) ja varen marcar un camí on la música tenia un gran protagonisme, no nomes com a catarsi grupal (ballar junts, el rituals dels concerts) si no l'aportació ideològica de les seves lletres, de les seves visions. I això junt va tenir un efecte "brutal", l'emoció de la música amb la ideologia que incorporava: només un exemple "Like a rolling stone": com et sents? sense saber el camí a casa? com un complert desconegut?.


I les persones que van anar a Ossera aquella música l'havien portat en la seva motxilla, i encara ara...
Un documental te la dificultat que pot ensenyar allò que  troba (o sap trobar), i és important poder  evidenciar altres elements que el narrador entén que son fonamentals. Així la música del documental va pivotar sobre dos referents: la música que ells portaven al cap (Màquina, Sisa, Dylan, Young, Hendrix, Música Dispersa...) i la música autòctona (els acordions del Pirineu, les cançons de la muntanya). D'aquesta manera volia reforçar el "xoc" cultural d'aquella trobada a principis dels 80. I els seus punts en comú: la ingenuïtat (Sisa, Incredible String Band) i la coincidència justament en temes de comportament sexual ("mentre el jovent i la jovena dins de la cabana fan l'amor" diu la cançó "Muntanyes catalanes" dels autèntics Surti com Surti) i en l'amor a la natura.
Però el documental està fet ja al segle XXI, i ens va semblar interessant recrear el so dels 60 des de la sensibilitat de músics joves,  que fan una aproximació a aquella música amb pocs prejudicis. I és aleshores quan el treball de la Irina Prieto i el Frank Montasell s'incorpora com a peça clau del documental.



I trobem, a part dels referents abans esmentats, una inspiració clau: "Pat Garrett & Billy the Kid" de Bob Dylan. Hi han els components contraculturals i, a més a més, és la música d'un western: i qué és l'aventura de OFERIU... sinó la valentia d'uns colonitzadors que varen (des de la seva ignorància) submergir-se en la cultura dels nadius des d'el respecte i l'admiració cap a la saviesa d'aquella gent de la muntanya?. Potser és la lectura conseqüent  de "Bailando con lobos"...
(podeu escoltar aquí les músiques originals)

dilluns, 10 de setembre de 2012

EL DOCUMENTAL

Potser cal, dins del bloc, donar una mica d'informació  tècnica del documental...

amb la participació de
Jaume Rovira, Núria Rosell, Nico de Winter, Jim Stillwagon, Eulàlia Torras, Suzette Böhringer, Maria Minguell, Carmeta Borrell, Angelina Farràs, Martina Ferrer, Berta Ferrer, Mercé Lagrava, Raül Alcaraz, Albert Fonseca i Mandarine Stillwagon.

-->
idea i realització
Jesús-Angel Prieto
edició
Jaume Vilalta
música
Irina Prieto
Frank Montasell
productora
Stephanie von Lukowicz


video 


Com be diu John Berger “La vida de un pueblo, como algo diferente de sus atributos físicos y geográficos, es la suma de todas las relaciones sociales y personales que existen en él, más las relaciones sociales y económicas –normalmente opresivas- que lo vinculan al resto del mundo. Pero se podría decir algo similar con respecto a las grandes ciudades. Lo que hace diferente la vida de un pueblo es que éste es también un retrato vivo de sí mismo; un retrato comunal en cuanto que todos son retratados y retratistas.”

diumenge, 2 de setembre de 2012

OFERIU FLORS ALS REBELS QUE FRACASSAREN

A una certa generació (més o menys la nascuda a la dècada dels 50 del segle passat) aquesta frase ens porta al títol de la coneguda novel·la del meu professor de COU Oriol Pi de Cabanyes. Pero no hi ha cap relació entre la novel·la i el nostre documental. Diu Pi de Cabanyes respecte al títol de la seva novel·la:
“Oferiu fors als rebels que fracassaren» és el primer vers d’un 
poema que no he pogut trobar de Vanzetti, que fou executat
 injustament als EE.UU. a l’any 1927". 
Bartolomeo Vanzetti i Nicola Sacco eren dos coneguts obrers anarquistes d'origen italià, el judici dels quals i la seva execució encara ara està sota sospita. La història de aquest vers sembla ser la següent: "mentres espera tranquil la execució en una presó de Massachusetts a l'any 1927, Bartolomeo Vanzetti es va dedicar a la traducció d'un poema escrit per un compatriota italià. Començava amb "oferiu flors als rebels que fracassaren..." diu Ron Grossman ( "Rebels with many causes: Down with the bosses and pass those tulips" Chicago Tribune 8/5/01)
Quin compatriota? Doncs Pietro Gori (1865-1911), advocat i militant anarquista que, durant una "estada" a la presó de San Vittore, escriu el seu famós "Inno del primo maggio" utilitzant, ni més ni menys, que la música del cor "Va, pensiero" de la òpera "Nabucco" de Verdi. I la darrera estrofa diu així: "Datte fiori ai ribelli caduti/ collo squardo rivolto all'aurora/ al gagliardo che lotta e lavora/ al veggente poeta che muor."
Després d'aquesta digressió "eruditagooglera", ens agradaria explicar que hem optat per aquest títol pel documental, animats pel reconeixement cap a unes persones que, al finals dels 70 (transició política a Espanya, crisi del petroli, esgotament del model consumista), s'atreveixen a reinventar-se sota el paraigües d'una utopia de ressonàncies anarquistes. I resten en l'oblit, i queda una imatge d'aquells hippies només amb el tòpic de les drogues i el sexe, tot descafeïnant la càrrega ideològica o les motivacions utòpiques que també hi eren. Un homenatge? Si, però també una revisió crítica del concepte de fracàs: nosaltres? ells? un mercat que tot ho engoleix? un poble i uns habitants que estaven a punt de desaparèixer i ara son un punt de referència als Pirineus?

OSSERA UN POBLE A LA CARENA


Quan vàrem començar el projecte, aquest era el títol. I és que és cert que Ossera ocupa una petita carena que acaba amb una proa, com un vaixell (allà dalt està la senyera que surt  a la peli), a 1.250 metres d'altitud. Aquesta idea de la carena també ens portava la imatge de un poble "en la cresta de la ola" (estar de actualidad, gozar de éxito) i que volíem entendre en sentit irònic: era clar que aquest llogaret (tant resistent com el de Astérix :-) oblidat de tots, era per a nosaltres un model de referència. I de fet, la seva presència en mitjans (tv, revistes...) en el darrers dos anys indica un interès per la seva manera de ser. On està l'èxit? Dubai? Wall-Street? Shangai? O un petit poble de 25 habitants amb voluntat de recuperar la vida a la muntanya, l'autosuficiència, amb totes les contradiccions que es vulguin? Evidentment que en aquesta línia va la nostra proposta. Quan estàvem en la fase final de la edició ens vàrem adonar que calia ser una mica mes explícits en el títol, malgrat la nostra intució primera:
 
un poble a la carena:
donar a dos vents
com una balança
entre el passat i el futur
orgullós com una senyera
pacient com un buda

el vent neteja les teulades
el llop enveja el caliu de la gent noble

dissabte, 1 de setembre de 2012

AQUELLS LLIBRES...

video
Curiosament els llibres van ser molt importants en la dècada dels 70. I amb això no vull dir que no ho siguin en altres èpoques. Peró la set d'informació i les dificultats per accedir al coneixement de afora de les fronteres hispàniques (sota una dictadura estúpida i malèvola) eren viscudes d'una manera molt intensa. I els llibres com a base del debat, de la generació de idees i de la recerca de les utopies. Ens arribava amb sordina el soroll de les revoltes del 68, tot afegint la dura lluita antifranquista i les tensions sobre els camins a seguir: la derrota de la dictadura sota els paràmetres de la discrepant família d'esquerra (socialistes, comunistes, troskistes, maoistes, anarquistes...), o la fugida fora del sistema i l'inici d'una utopia autosuficient on el retorn a la natura era el element vertebrador.


L'aparició de llibres com el Savoir revivre de Jacques Massacrier  va tenir un efecte que la Maria, la dona forta del poble, amb la seva proverbial ironia defineix molt be: "va fer una escampada de gent per la muntanya que no t'ho creguis...". Aquest llibre, dibuixat i escrit a ma, alimentava amb tota la intenció, aquesta utopia de la autosuficiència i de la possibilitat de començar de nou. I això que el teníem que encarregar a la Llibreria Francesa del Passeig de Gràcia per que encara no estava editat aquí... Evidentment que les bases mes ideològiques ja s'havien anat paint amb tot el vano de aportacions que en la època eren tòpiques: des de el socialisme-comunisme-anarquisme a l'orientalisme, el comunitarisme, la crítica a la família, la recerca de la percepció profunda a través de la cultura de les drogues i la reinvenció dels rols sexuals i de l'amor. I sobre tot el rock, la música...