Aquest bloc porta el títol del nostre primer documental, i acull informació sobre les diferents realitzacions cinematogràfiques en les que he participat, acompanyades de reflexions i enllaços sobre els temes que em preocupen i alimenten la meva voluntat de fer cinema: autosuficiència, contracultura, decreixement, natura, crisi ecològica, crisi social, governança...és el cinema un arma carregada de futur?
DE JOHN BERGER
Nature resists change. If something changes, nature waits to see whether the change can continue, and, if it can’t, it crushes it with all its weight!
John Berger PIG EARTH 1979
La naturaleza se resiste a los cambios.
Si algo cambia, espera y observa si ese cambio puede durar, y si no puede,
lo aplasta con todo su peso.
versión de Pilar Vázquez
La natura es resisteix al canvi.
Si alguna cosa canvia, la natura espera a veure si el canvi pot durar, i si no pot
l'esclafa amb tot el pes.
versió de Jaume Creus
dissabte, 22 de setembre del 2012
LA REALIDAD Y EL CINEASTA-ZAPATERO
diumenge, 16 de setembre del 2012
AH! LA MÚSICA....
I les persones que van anar a Ossera aquella música l'havien portat en la seva motxilla, i encara ara...
Un documental te la dificultat que pot ensenyar allò que troba (o sap trobar), i és important poder evidenciar altres elements que el narrador entén que son fonamentals. Així la música del documental va pivotar sobre dos referents: la música que ells portaven al cap (Màquina, Sisa, Dylan, Young, Hendrix, Música Dispersa...) i la música autòctona (els acordions del Pirineu, les cançons de la muntanya). D'aquesta manera volia reforçar el "xoc" cultural d'aquella trobada a principis dels 80. I els seus punts en comú: la ingenuïtat (Sisa, Incredible String Band) i la coincidència justament en temes de comportament sexual ("mentre el jovent i la jovena dins de la cabana fan l'amor" diu la cançó "Muntanyes catalanes" dels autèntics Surti com Surti) i en l'amor a la natura.
Però el documental està fet ja al segle XXI, i ens va semblar interessant recrear el so dels 60 des de la sensibilitat de músics joves, que fan una aproximació a aquella música amb pocs prejudicis. I és aleshores quan el treball de la Irina Prieto i el Frank Montasell s'incorpora com a peça clau del documental.
I trobem, a part dels referents abans esmentats, una inspiració clau: "Pat Garrett & Billy the Kid" de Bob Dylan. Hi han els components contraculturals i, a més a més, és la música d'un western: i qué és l'aventura de OFERIU... sinó la valentia d'uns colonitzadors que varen (des de la seva ignorància) submergir-se en la cultura dels nadius des d'el respecte i l'admiració cap a la saviesa d'aquella gent de la muntanya?. Potser és la lectura conseqüent de "Bailando con lobos"...
(podeu escoltar aquí les músiques originals)
dilluns, 10 de setembre del 2012
EL DOCUMENTAL
Frank Montasell
diumenge, 2 de setembre del 2012
OFERIU FLORS ALS REBELS QUE FRACASSAREN
Després d'aquesta digressió "eruditagooglera", ens agradaria explicar que hem optat per aquest títol pel documental, animats pel reconeixement cap a unes persones que, al finals dels 70 (transició política a Espanya, crisi del petroli, esgotament del model consumista), s'atreveixen a reinventar-se sota el paraigües d'una utopia de ressonàncies anarquistes. I resten en l'oblit, i queda una imatge d'aquells hippies només amb el tòpic de les drogues i el sexe, tot descafeïnant la càrrega ideològica o les motivacions utòpiques que també hi eren. Un homenatge? Si, però també una revisió crítica del concepte de fracàs: nosaltres? ells? un mercat que tot ho engoleix? un poble i uns habitants que estaven a punt de desaparèixer i ara son un punt de referència als Pirineus?
OSSERA UN POBLE A LA CARENA
Quan vàrem començar el projecte, aquest era el títol. I és que és cert que Ossera ocupa una petita carena que acaba amb una proa, com un vaixell (allà dalt està la senyera que surt a la peli), a 1.250 metres d'altitud. Aquesta idea de la carena també ens portava la imatge de un poble "en la cresta de la ola" (estar de actualidad, gozar de éxito) i que volíem entendre en sentit irònic: era clar que aquest llogaret (tant resistent com el de Astérix :-) oblidat de tots, era per a nosaltres un model de referència. I de fet, la seva presència en mitjans (tv, revistes...) en el darrers dos anys indica un interès per la seva manera de ser. On està l'èxit? Dubai? Wall-Street? Shangai? O un petit poble de 25 habitants amb voluntat de recuperar la vida a la muntanya, l'autosuficiència, amb totes les contradiccions que es vulguin? Evidentment que en aquesta línia va la nostra proposta. Quan estàvem en la fase final de la edició ens vàrem adonar que calia ser una mica mes explícits en el títol, malgrat la nostra intució primera:
dissabte, 1 de setembre del 2012
AQUELLS LLIBRES...
L'aparició de llibres com el Savoir revivre de Jacques Massacrier va tenir un efecte que la Maria, la dona forta del poble, amb la seva proverbial ironia defineix molt be: "va fer una escampada de gent per la muntanya que no t'ho creguis...". Aquest llibre, dibuixat i escrit a ma, alimentava amb tota la intenció, aquesta utopia de la autosuficiència i de la possibilitat de començar de nou. I això que el teníem que encarregar a la Llibreria Francesa del Passeig de Gràcia per que encara no estava editat aquí... Evidentment que les bases mes ideològiques ja s'havien anat paint amb tot el vano de aportacions que en la època eren tòpiques: des de el socialisme-comunisme-anarquisme a l'orientalisme, el comunitarisme, la crítica a la família, la recerca de la percepció profunda a través de la cultura de les drogues i la reinvenció dels rols sexuals i de l'amor. I sobre tot el rock, la música...